Tots tenim responsabilitat sobre l'estat actual del nostre
ensenyament, un tema estratègic pel futur del país.
La figura del mestre està cada cop més desprestigiada.
Això és així i és molt preocupant, perquè si les persones
que formen a les futures generacions de ciutadans que han de conduir el país,
estan en constant estat de sospita, de menyspreu, de desconfiança sobre la seva
tasca..., com podem pensar que puguin treballar com cal?
Però aquest desprestigi dels mestres té vàries causes i, en
part, és perquè els mateixos mestres, com a col.lectiu, no saben fer el què cal
per reconduïr la situació.
Actualització profunda.
Tenim un sistema d’aprenentage i un recull de continguts,
caducat.
Mirar de solucionar l’actual sistema d’ensenyament amb
propostes des del despatx, amb molta planificació sobre un paper, no ens
portarà enlloc.
No es tracta només de rídicules sisenes hores,
d’imaginatives setmanes blanques, ni de collonades de l’estil...
Cal fer un plantejament molt profund del sector.
De tot el sector.
La formació.
Per començar, si hi ha un cos de mestres que depèn de la
administració, aquest col·lectiu ha de posar-se les piles.
Partim que hi ha molts mestres que ho són per convicció
-d’allò que s’en diu per vocació-, bé, però també n’hi ha una pila que són uns
paràsits –per desgràcia com a totes les professions-.
Perquè aquests paràsits deixin de ser-ho o no existeixin a
les escoles, cal que hi hagi més sistemes de filtre perquè algú pugui arribar
amb les màximes garanties a estar al capdavant d’uns alumnes, igual que hi ha
un sistema perquè ningú que no n’estigui capacitat pugui estar al peu d’un
quiròfan i amb un bisturí a la mà.
Per tan aquest problema s’ha de començar resolent a les
universitats.
Ara bé, després, i aplicat a tots els mestres sense excepció,
tot això cal que segueixi, amb una bona formació continuada i periòdica, que
sigui exigent, i evidentment que es pugui avaluar.
No s’ha de fer formació per generar més punts que després
serveixin per cobrar més..., aquest és un altre problema que ara caldria
canviar, els mestres han de cobrar un sou que vagi augmentant segons l’ipc
anual com la resta d’humans, i que el sou no vingui condicionat pel nombre
d’anys que siguin funcionaris o del nombre de punts obtinguts per formació de
caire –a vegades- dubtós, ja que això genera cercles viciosos.
Una altra cosa és que qualsevol mestre, pugui optar a
promocionar en càrrecs de més responsabilitat, però, un cop més, passant pel
filtre d’una nova formació específica per a la funció que calgui desenvolupar,
perquè, per exemple... de que ens pot servir un director d’escola que no en sap
un brot de la problemàtica d’un centre escolar o de l’àmbit pedagògic? però
també caldria formar a les persones amb aquest tipus de càrrecs, amb formacions
d’administració i d’empresa- es a dir, un cop més, la bona formació
específica-.
Els mestres.
Hi ha ocasions en què hi ha massa distància entre mestres i
famílies.
Han de poder explicar i mostrar més la tasca que fan dia a
dia, que és molta -clar, exceptre els paràsits-.
Han de presumir de molta i bona feina que es fa a dins les
aules i que molts cops no ens arriba.
Han de poder-nos transmetre els avenços i les problemàtiques
que viuen perquè aquests avenços i aquestes problemàtiques estan relacionades
directament amb nosaltres, amb els nostres fills.
Les aules.
El nombre d’alumnes per aula és un gran entrebanc, i hem de
partir que caldria tenir la meitat d’alumnes per aula, és a dir uns 12 o 13.
Caldria tenir més mestres especialistes a cada centre per
poder donar més qualitat a la formació de cada especialitat.
No cal molt tecnicisme, no calen grans mecanismes, no cal
tenir l’últim crit en tècnica moderna perquè els mestres puguin fer ben feta la
seva feina.
donem-lis les eines i els camins amb els criteris que ens
demanen i desprès valorem-ho.
Les famílies.
Aquí cal veure que, o tenim clar que les families hem
d’estar totalment al costat dels mestres, o ho tenim malament.
No podem caure en la trampa fàcil dels tòpics -perquè és
demostrable que no es ben bé així- dels 3 mesos de vacances, dels grans sous,
de les poques hores lectives...
Els hem de fer costat, hem de treballar en paral·lel amb
ells.
Qui es pensi que simplement pot, aparcar, col·locar, o
dipositar els seus fills a l’escola, i que amb això ja n’hi ha prou per a una
bona formació, està completament equivocat i és un profund idiota a qui, a més,
l'hauriem d'excloure de tenir fills.
A casa, i com més grans són els fills encara més, hem de
seguir educant, ensenyant i també aprenent nosaltres.
No ens podem despenjar de l’educació dels fills com si fos
una cosa aliena i que només depèn d’un lloc llunyà anomenat escola.
Què ens cal?
Actualització profunda, més formaciò, més avaluació, menys
paràsits, menys directors amb poc criteri, menys alumnes a les aules, més
mestres especialistes a les aules
Un pla d'ensenyament actualitzat i reconsiderat, menys plans
d'ensenyament des dels despatxos, famílies amb més dedicació i cura als fills,
ah... i menys polítics xuletes i llençacoets.
Si volem reconduïr la base del nostre futur com a país, hem
de córrer, perquè les criatures van creixent.
No ens queda massa temps, ja fa anys que tenim senyals que
ens ho demostren.
